Avui ens hem titolat en grimpadors. Vaja manera de trepar, pujar, enfilar-se, baixar i tornar a remuntar pedrots, en aquesta excursió trencacames. També hem conegut les entranyes de la muntanya pel traçat iniciat i abandonat del ferrocarril, al segle passat.
Admirant un paisatge reverdint, en plé procés de renovació de darrers incendis i descobrint abrics, coves i refugis quasi inaccessibles entre les penyes, on algún pintor aficcionat ha deixat la seua petjada rupestre, hem passat aquest matí tardorenc i calorós.
A mesura que ens allunyàvem del soroll que arriba de la carretera i ens internàvem a la penombra fresca del paratge, l'aparició del so constant i cristal·lí de l'aigua ens ha portat un ressò de l'ahir.
El camí cap al brollador de Viverets no és només un sender físic entre la vegetació; és, en essència, un viatge directe cap als racons més amagats del nostre passat.
Cada racó d'aquest entorn sembla custodiar una part del que vam ser: la sèquia vella, regadora de les hortes del Llombo.
Ens portem les sabates tacades de fang, el ressò de l'aigua a l'orella i la certesa que, encara que el temps avance, sempre hi haurà racons amagats a la nostra memòria disposats a rebre'ns amb la mateixa frescor de sempre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada